MOVIMENTS I REFORMES

Els personatges d’aquesta pel·lícula tenen una veu molt maca i parlen suau. A més, la noia va amb bici i menja taronges.

(Wonderful town és una pel·lícula d’Aditya Assarat, amb Anchalee Saisoontorn i Supphasit Kansen.)

Donar-se cops al cap és el més feliç que he vist últimament. Un ballarí dóna un copet a un altre i aquest altre baixa un pam. Així, copet a copet, pam a pam, van caient tots fins que només en queda un: llavors, aquest es dóna un cop a si mateix i, nyup, no en cada cap.

(més…)

És fantàstic: estan tots tarats. I si no ho estan, ho sembla: aquest és l’atractiu de la pel·lícula: el fet que ho sembli, que no puguis concloure res del cert, que no puguis dir “ah, aquest està sonat, l’altre té raó quan ho diu”, per més que tot passa davant els nostres ulls i per més que els personatges no paren de parlar i definir-se. Aconseguir perdre la veritat així, davant els nostres nassos, té mèrit i s’agraeix. (més…)

El títol és molt bonic: “No pesa el corazón de los veloces”.

Però el text que n’he fet (aquí), m’ha sortit sosso. Estic capacaigut. Perquè així com les obres insofribles fan venir ganes d’esbudellar-les amb malícia (jaj, és culpa seva, senyoreta) i les obres excel·lents fan venir ganes de picar-se la panxa, l’últim treball dels Erre que Erre m’ha deixat una mica fred i, ni per bé ni per mal, no se m’ha disparat la vena tonta. (més…)

Al Google, escrius “el incidente shyamalan genial” i et surten 94.100 resultats. Canvies “genial” per “mala” i te’n surten més: 125.000. Escrius “mierda”, per recollir la gent ofesa, i en trobes 11.900. Finalment, escrius “caquilla”, pels ofesos cursis, i no te’n surt cap: això està bé.

(més…)

Per començar, surten dos ossets transparents: els porten dos ballarins que, vestits només amb un tanga-suspensor, ensenyen el cul. És a dir: això serà una mica catxondo, relaxem-nos + acaba la hivernació, prepara’t + el món, en el seu interior, amaga ballarins.

(més…)

Parlo amb una dama cubana de la dansa. Per mi, el millor, diu, és en Forsythe. Després, hi ha en Sidi Larbi i, segons com, la Sasha Waltz.

I la Pina Bausch?, pregunta algú. Ah, Pina és la reina, diu ella. Llavors es posa a explicar com va conèixer en Forsyhte, la distància que la separa dels balletòmans, i la seva passió per Napoleó. Aquí a Espanya, teniu una relació d’amor-odi amb Napoleó, oi?, pregunta.

En Forsythe va venir aquest any al Lliure. En Sidi Larbi i la Sasha Waltz vénen d’aquí no res al Grec. La Bausch, el setembre al Liceu.

Clics: 1, 2, 3, 4.

Una boira assassina incomunica un grapat d’americans dins un supermercat. Al minut deu ja noto que m’avorreixo. M’he tornat a equivocar de pel·lícula.

El millor, l’ús de la paraula “tentáculos” com a crit de terror. Estàs al Caprabo i algú crida “qué eran esos tentáculos”. Ho trobo molt sixtie.

(més…)

Em diu que estic molt seriós i que no se’m pot dir res durant la pel·lícula. Ui, no, és clar: no se’m pot dir res durant la pel·lícula. A Indiana Jones, tinc feina a observar com la imatge no s’ajusta a la pantalla i sobresurt uns 20 centímetres per l’esquerra. Oh, senyoreta, quina cosa que fa, que queda un tros d’imatge que no es veu.

Al cap d’una estona, em miro la persona del meu costat i decideixo parlar-li: has vist quina llum més rara? Em diu que sí. (més…)

Me cagum dena, això són paraules majors. Sokurov: paraules majors. De les gordes.

Els primers plans de l’àvia i els soldats dalt el tanc, viatjant de nit per entre la boira.

“És terrible”, “a qui busca?”, “ho disfruta?”, “vingui a visitar-me, tinc moltes preguntes per fer-li”. (més…)

La pobra Julieta es mor de claustrofòbia: es descobreix tancada en un panteó, embogeix i mor. Al terra, hi queda el cadàver del seu estrany marit, Romeu. La versió de Duato, que recupera l’estrenada deu anys enrera, sembla que canti el tango d’Amadori: mientras uno da entera su vida, otro simplemente se deja querer... I això és un problema.

(més…)

Jo adoro totes les criatures. M’és gairebé igual que sigueu lletges: us adoro, criatures, pel fet de formar part del cosmos. Ah, aquesta és la pau, ¡la pau!, que crea Ariadna Estalella a Y ahora nos preguntamos juntos, perquè això seu està més aprop de la dansa butoh que del diàleg amb l’alteritat que diu el programa de mà.

(més…)

Videos d’alguna de la gent que s’aproparà a Barcelona aquest estiu, per passar una estona clicant.

HIROAKI UMEDA. Mercat de les Flors, 7 i 8 de juliol

COMPANYIA BÉJART BALLET LAUSANNE. Liceu, 24 a 29 de juliol

SIDI LARBI & MONJOS SHAOLIN. Teatre Grec, 16 a 18 de juliol

EMANUEL GAT DANCE: Mercat de les Flors, 4 a 6 de juliol

DIDO & AENAS: TNC, 11 a 13 de juliol

CND2 (”direct from Spain”…). Teatre Tívoli, 25 de juny a 6 de juliol

MUJERES.Teatre Grec, 29 de juny

BALLET PRELJOCAJ. TNC, 12 a 15 de juny

ERRE QUE ERRE: . TNC, 11 a 29 de juny)

LANÒNIMA IMPERIAL. Mercat de les Flors, 11 a 13 de juliol

ROBERTO OLIVÁN. Mercat de les Flors, 19 i 20 de juliol

JEREMY WADE. La Caldera, 2 a 6 de juliol

ELL. Parc del Fòrum, 14 i 15 de juliol

Godard, com la meva àvia, defensa entrar a mitja pel·lícula. Godard ho justifica dient que l’important no és l’argument sinó la postura davant la vida: com s’enquadra, com s’il·lumina, com fas els moviments de càmera -la frase famosa: “un travelling és una qüestió moral”-. Pels mateixos motius, au, a mi també em rellisca l’argument: allò de si A estima B però fa xantatge a C mentre B espia a D perquè té gelos de C: i a mi què.

(més…)

La caixa del DVD és preciosa per tant (principi del disseny número 4) el contingut hauria d’haver estat bo. A més, el producte en qüestió (un documental sobre Glenn Gould) vé firmat per Bruno Monsaingeon qui, en un altre documental (casualitats: gràcies, Rubén), havia estat capaç d’extreure a Sviatoslav Richter les següents conclusions a partir d’una actuació: ”I’m talking about life in general, not music. Whatever is superfluous… I don’t like myself”. Tot apuntava, per tant, que el DVD “Glenn Gould: hereafter” seria (pianista genial + disseny maco + documentalista exquisit) per caure de cul. (més…)

Estic més content que un xínxol perquè al sortir de l’obra m’han regalat una bosseta plena de productes. M’encanten les bosses sorpresa plenes de productes. Aquesta es deia Golden Bag i incloïa una ració de tonyina Isabel amb la seva salsa (escalfar 30 segons), un brick petit de soja Asturiana (una sana decisió), una compresa Tena Lady (tan natural como tu ets), la participació a un sorteig Glennfiddich amb la contrasenya MSj126FKY, un descompte de 30 cèntims pels formatges Balance (el sabor de l’equilibri) i un cupó d’1 euro pels cereals Kellogg’s Optivitia (també disponibles en pràctiques barretes). Però bé, l’interessant aquí de tot això és per què carai és interessant. (més…)

“Pasolini era mi mejor amigo”. Qui diu això? Tatxan, apareix la cara ximpleta de Ninetto Davoli, amb els seus rínxols ara ja blancs: les 10 persones que estem al Verdi exhalem un somriure: mite’l. Ben bé, els seus rínxols i les paraules de saviesa que puguin dir Angelopoulos i Víctor Erice són el principal reclam d’aquesta pel·lícula/documental. El fil conductor, el compromís del cineasta.

(més…)