més

http://www.loinestable.com

http://www.descord.com

i això és tot.

Akram Khan, Bahok

Com qui tanca els ulls i no recorda a quin sofà de quina casa de quin país es troba, així els personatges d’aquesta obra. Sembla que estan en un aeroport, és clarament la sala d’espera d’un aeroport, però el plafó que penja del sostre no anuncia vols, mai no anuncia vols, sinó “truca a casa” o “sones perdut”.

Bausch: Cafè Müller & La consagració de la primavera

Enorme. Immens. Entoma adjectiu: genial. Han passat 30 anys des de que Pina Bausch va crear el Cafè Müller i 33 des de La consagració de la primavera: avui, no és que s’aguantin amb dignitat, és que la majoria d’obres comparades amb aquestes són pura morralla.

Aparició de Pina Bausch

Un espera que els grans mites sempre el sorprenguin: els imagines així i a l’hora de la veritat són aixà: déu passar amb quasi tots, però no pas amb Pina Bausch, ui no. Això vaig pensant al sortir del Liceu, on mrs Pina acaba de celebrar una roda de premsa.

Balé da cidade de São Paulo

Per fer els deures al teatre, jo sóc dels que va amb llibreta. Bé, si estic rodejat de moderniquis em fa vergonya i no la trec; però al Liceu m’imagino que em dóna un aire aristocràtic, de manera que l’obro amb elegància i anoto tot el que em peta: tal i tal i tal. Doncs bé, aquest cop, poc aristocràtic he estat jo, que no he escrit gairebé res: gairebé res he vist on clavar queixalada.

Wanted

Nens, la meva responsabilitat social em porta a veure bunyols a l’estranger per poder-vos avisar quan torno: doncs el dia 12 s’estrenarà aquí Wanted, pel·lícula de tràiler llaminer però… argument pastitx, estètica xurrimangosa i un discurs directament feixista i repugnant com pocs. 

As tears go by

Als Méliès estan fent l’òpera prima de mestre Wong Kar-Wai: una de gàngsters rancis a Hong Kong, amb història d’amor erràtica i melancòlica, a ritme de música xusca: evidentment.

Hellboy II

“Hellboy es el típico trabajador, un fontanero o un electricista, que aparece con su caja de herramientas y pregunta: ¿Dónde está la avería?”. El plantejament era per posar-se còmode…

I Premis Borrissol

Amb l’inici de la nova temporada la setmana vinent, queda tancada la temporada 2007-2008 amb la qual cosa convoquem, resolem i difonem els Primers Premis Borrissol del món de la dansa. Objectiu dels premis: bla, bla. Destinataris: bla, bla. Procedim:

The show goes on

De com una ciutat, Londres, programa en un mes el que Barcelona voldria en un any…
  -Akhram Khan + Juliette Binoche, 6 setembre a 19 d’octubre, National Theatre 

// Tancat per vacances //

Venganza

Res millor per recuperar l’equilibri després de Giselle que aquesta peli de l’estil “el mal que et faré és proporcional a com vocalitzes”: m’encanta.

Giselle

De com la falta de precisió esborra la presència de significat.

Batman, The dark knight

Pelis de superherois que tornen leles a les meves neurones: el Batman del Tim Burton, el Hulk de l’Ang Lee, els Spiderman del Sam Raimi, també el Batman anterior d’en Nolan. Però aquest últim Batman, no, gens.

Homenatge a Charlot

L’estiu: temps de paella, sangria i poupurris de dansa. L’últim, aquest Homenatge a Charlot amb, atenció, Lucía Lacarra, Luigi Bonino i Antonio Márquez en cartell.

Távora, Flamenco para Traviata

Hi ha un públic per cada cosa, i està clar que jo no sóc públic per això últim d’en Tàvora: al seu, que omplia amb entusiasme les grades de Peralada, li agraden els cops de geni (escenari amb cavall, tio xancut, ballarina amb tu-tú, corifeus deprimits, guspires que es fan saltar d’un tros de ferro, Traviata barrejada amb flamenc), independentment de la seva utilitat dramàtica (cavall: zero; xancut: menys deu; guspires: ho ignoro).

Bernarda Alba Bendita

“Vi en tus ojos dos arbolitos locos, de brisa, de risa y de oro“: també els he vist, jo, avui, i estic que tiro cohets. Això és Sandrine Rouet en el paper d’Adela, companyia Metros, direcció de Ramon Oller, aires de García Lorca.