Zero visibility corp
Al Mercat de les Flors, aquesta gent m’avorreix. M’irrita, ja d’entrada, l’expressió facial de la ballarina: em recorda el típic actor de centre parroquial que, incapaç de dominar el seu cos, confia transmetre alguna emoció a través d’esbufecs de cansament o mirades perdudes. Doncs ara jo esbufego de cansament i perdo la mirada cap a una altra banda: fora la plataforma central, la resta de ballarins passegen i es miren la noia del centre parroquial. Doncs ah, caram: aquí hi ha un cert distanciament, penso. Penso: aquests ballarins que no entren en el joc posen en evidència que el muntatge es mira per sobre a la ballarina i la seva sobreactuació. I encara penso: quan aquests altres entrin en acció, això canviarà. Però entren en acció i això no canvia. M’avorreixo, m’avorreixo, m’avorreixo… Un actor eructa i em desperto: per fi, això es mou cap alguna banda. Els eructes m’emocionen: aquí tenim un cos. I, mentre el ballarí eructa, el teló de fons s’il·lumina embafadorament: bé, bé, penso. Això no lliga, ho està trencant, ens en sortirem, penso. Segueixen ballant. Em torno a avorrir. La noia puja dalt una sella de muntar, algun ballarí -no recordo quin, en algun moment són tots- també hi puja, el ballarí que eructava escup al públic (i jo juraria que toca a una parella de la primera fila. Si com a mínim s’hi tornessin o li trenquessin la cara, penso…). Passa estona i estona: la ballarina del centre parroquial ja no sé què fa, me’n refot seguir-li l’argument (el programa de mà parla d’una cova, d’unes ombres, una sortida i un retorn. Sí: Plató). És tant poc el gruix (carnal, material, estètic, intel·lectual, emotiu, eròtic o diguem-li com ens peti) que hi ha en joc, que la coreografia acaba reduint-se, en molts moments, a una simple repetició, esclava, de la música (ben bona, d’altra banda): per què fan tot això? Em responc: perquè ara resulta que la música ha fet un gir.
Destaca, només, el treball en equip: això sí que ho aplaudeixo: el diàleg entre els moviments dels ballarins és notable i, sense arribar a desenvolupar res, com a mínim distreu.
(Aquesta pèrdua de temps ha estat: Zero Visibility corp. I have a secret to tell you (please) leave with me. Al Mercat de les Flors, entre el 31 de gener i el 3 de febrer de 2008.)
