Julie Dossavi
Després d’haver-se deixat la pell ballant, Julie Dossavi s’ajeu en un racó i dorm. Gairebé a les fosques, entra un músic i es posa a ballar al seu costat: el son de Julie Dossavi produeix dansa. Per mi, l’occidental, això és Goya, Freud i David Lynch. Per a Julie Dossavi, d’arrels africanes, doncs no en tinc ni idea: aquí ens enfrontem a milers de gestos que són pura convenció i uns altres mil que connoten vés a saber què. En qualsevol cas, jo, l’occidental, celebro que Julie Dossavi:
1. exploti de braços com una fulla: flas! Flas!
2. corri al voltant de l’escenari i es torni boja d’alegria i moviment;
3. em faci seure amb l’esquena recta (brrr, quanta dignitat en el gest: tinc por que em renyi);
4. tanqui el ball amb un final ben dolç: després d’haver estat botant amb el músic, s’apropen, s’asseuen, s’estiren: ella descansa el cap damunt seu: final de festa.
De totes maneres, Dossavi va bastants passos més enllà de la tradició africana. D’una banda, la reinterpreta (trenca les frases, les redueix, les amplia). De l’altra, i aquí vé la part potent, l’executa amb una precisió transformadora. És a dir: tant ella com el músic, faran exactament els mateixos passos alhora: però el músic només serà un cos folklòric que es diverteix; ella, en canvi, a base de frenar el gest i dur-lo al punt just en cada moment, afegeix consciència al folklore, amb la qual cosa el desborda de significats i nosaltres, els occidentals, ens hi podem tirar de cap i trobar-hi Goya, Freud o David Lynch.
(P.I. (PAYS) ou Présentations intimes, és un espectacle de Julie Dosasvi, amb l’acompanyament de Papa Gédéon Diarra, Allan Houdayer i Yvan Talbot. Al Mercat de les Flors, 12 i 13 de març.)
