Deepblue
L’inici és pervers: ens filmen. Som projectats en una pantalla de l’escenari, sona música minimalista i la persona que seu al meu davant es neguiteja. Continua la música i la projecció: 4, 5 minuts. A l’home del meu davant, ja li tremolen les cames. Després, els braços. Finalment, s’aixeca i es remou sobre l’escenari. Està clar: és un ballarí.
L’objectiu és repensar el cos (simpàtic: amb l’entrada, 20% de descompte per veure l’exposició Bodies). Quina és la millor manera de tornar-nos-el estrany: primer, implicar el públic (això de filmar-nos) i introduir el descontrol en un dels nostres que, ja ho hem vist, és un dels seus. Després, qüestionar els sentits: el que veus no és el que sembla, i es repeteix i ja veuràs com t’hi acostumes. En tercer lloc, descomposar el cos: deu minuts d’una coreografia de dits: guaita’ls, que marcians. Finalment, abocar-nos a tot el que es reflecteix en una còrnia: s’hi veu una coreografia d’uns dits, s’hi veu un ull que veu un ull.
La proposta té qualitat en tant que és eficaç. A més, té el valor afegit de ser honesta: quan entres ja veus que hi ha un ballarí descalç assegut a les grades; quan acaba, el ballarí no torna pas a seure entre el públic per fer veure que els tremolors ens podien haver passat a qualsevol: saps que és un ballarí, no hi haurà manipulació emocional, no hi haurà mareig sinó sorpresa, és feina teva digerir.
(Terminal és una obra del col·lectiu Deepblue, amb Heine Rosdal Avdal, Christoph De Boeck, Hans Meijer i Yukiko Shinozaki. Sala Beckett, 15 i 16 de març.)
nen! m’agradaria fer-te una pregunta… vas veure fa un parell d’anys al nacional una meravella que es deia
Eraritjaritjaka
Musée des phrases?
Em va provocar un impacte bestial i estic emprenyat perquè no tinc manera humana d’aconseguir alguna mena de gravació en dvd o document audiovisual! sisplau, si en saps res avisam! aqui hi trobaras mes informacio: http://www.tnc.es/ca/index.html
dins del link d’abans, mira’t a la “mapaweb” l’històric de les funcions del TNC; allà està la informació, sorry!
No, no el vaig veure… devia ser dels grans, no?
Sí, hi ha espectacles que els recordes temps i temps. Jo, aquest any, havent vist en Forsythe ja puc dormir pla i feliç. Però encara vindran uns quants plats forts més: si pots, no et perdis Rosas al Mercat de les Flors i les dues coses de dansa que vindran al Liceu (i, la temporada vinent, el mític Cafè Müller de mrs Pina Bausch…).
No soc massa amant del teatre ni de la dansa, ho reconec, però si m’ho recomenas faré l’esforç… estaré atent a els “avanços” que em puguis anar donant… I sí, va ser dels grans, aquell del Goebbels… Hòstia el que donaria per a tornar a veure-l… una passada. Estic convençut pel que llegeixo de tu que t’hagués encantat, també…