Soterrani
L’home Benet i Jornet sempre suca pa: és un home feliç. A Soterrani, ens serveix una història la mar de tèrbola perquè ens esgarrifem: ell, en canvi, segur que hi ha sucat pa.
Sí, l’obra és impecable (en l’estructura, la dosificació d’informacions, la precisió dels diàlegs, la construcció dels personatges…) però hi ha aquest desajustament: o tots hi suquem pa o tots ens esgarrifem: falta jugar a fons la carta escollida. La primera opció, demanaria distanciar-se de la tensió i deixar clar que estem allà, davant uns actors-titelles, per jugar a potinejar-los. La segona opció, demana que l’autor sigui el primer en esgarrifar-se (molt més) de la condició humana i converteixi el text en un vòmit ben fastigós i insuportable. L’entremig, com ha passat, suposa un entreteniment de molta alçada, però estèticament insuls. O, dit al revés: estèticament insuls, però un entreteniment de molta alçada (i també, sàviament dirigit, brillantment interpretat).
(Soterrani és una obra de J.M. Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí. Amb Pep Cruz i Pere Arquillué. Sala Beckett, del 27 de març al 4 de maig.)
