Trigger
Heus aquí uns fetitxistes de primer ordre. Com en la pel·lícula Crash, de David Cronenberg, on un grup de sonats es reuneix per reviure accidents de cotxe famosos, aquí 2 ballarins s’han reunit per reconstruir la mort de la dona de William Burroughs: el vestuari sobretot ha de ser d’època, la cicatriu ha de ser realista, ell beurà d’una petaca, ella durà lligacames, la llum serà de cine negre, sonarà la veu de sa majestat Burroughs… I no es veu, però jo posaria la mà al foc que la seva roba interior també és d’època.
Sí: el públic sobra: Stamenkovic i Marie fan l’obra per si mateixos: és la seva cerimònia privada. Tant és així que han prescindit d’un director (que segurament, per exemple, els hauria tret el revòlver perquè descontrola la tensió) i han prescindit d’un dramaturg (que segurament els hauria lligat millor el ritme).
Aquí, Burroughs i la seva dona es maten i es maten i es maten amb moviments repetitius fins la bogeria (quina canya que porten, per cert). I un cop morts encara es tornen a matar, de manera que no hi ha ni hi vol haver un moment culminant: plantejat del dret i del revés, tot és fred, res pretén emocionar. La clau, la dóna una frase de Burroughs: “tot és revisionisme històric [...] tot està en la teva ment”. I dins la ment estan, i d’aquí no els traiem.
La veritat, poques vegades es veu un discurs tan coherentment autista.
(Trigger és un espectacle de Maria Stamenkovic i Guillaume Marie. Teatre Lliure, de l’11 d’abril al 2 de maig.)
