Zeitung
2 hores de droga dura. La companyia Rosas juga fort i presenta una obra de màxima abstracció. Per una meitat del públic, insofrible (i quines ganes de donar una empenteta als pesats del meu davant…). Per l’altra meitat, entre la que m’incloc, uah: descomunal. El fil conductor, la música de Webern (en gran part pregrabada) i J.S. Bach (interpretada en directe per Alain Franco, assegut en una cadira diminuta en plan Glenn Gould: el pes de la història i els seus intèrprets serà important). Doncs som-hi:
Zero sensibleria. Però zero absolut, ni de trascantó. Tot, pura forma: un gest fred que du a un altre grest fred, que no remet a cap acte quotidià ni situació ni emoció. És la lògica del ball: o t’agrada, o no hi entres perquè no t’han posat porta (atenció a la frase tonta. Segueixo).
La música no realça res, no tapa cap dèficit coreogràfic, no enriqueix, no du a cap clímax. Sinó que, aquí, la música és matèria de treball: Rosas no balla la música, és la música (epa, una altra frase bonica). És a dir: la proposta de Rosas investiga la partitura matemàtica, més que no pas el so resultant: ballant, Rosas investiga les relacions entre melodies (així, ajunta Bach amb Webern), les relacions entre frases (així, ballen diferents ballarins alhora), entre notes (un sol ballarí disgrega el seu cos en parts autònomes, en un musculós ball lent) i amb el silenci (la quietud del cos tombat… fins que, d’ell, en surt una patada a l’aire i tot segueix perquè res acaba mai).
Rosas no balla la música sinó que és la música, també en el sentit que la seva coreografia no està esclavitzada als vaivens musicals (moment ràpid, ball ràpid; moment lent, previsible ball lent, etc) sinó que els crea ella: veure Zeitung és aprendre una altra lectura de Bach, de Webern i de la música per extensió. Paraules de saviesa, heules aquí: allò bonic no són les notes, com tampoc seran bonics els gestos de Rosas, sinó que allò bonic, allò sorprenent, és la seva concatenació misteriosament lògica i autònoma.
Tot plegat, més l’excel·lent il·luminació (igualment abstracta a prova de sensibleries), més la forta personalitat dels ballarins, amb la qualitat del pianista servint les diferents línies melòdiques, amb la sàvia selecció de les obres musicals (Webern reinterpretant Bach, el contrapunctus castrat núm 14 de Bach, etc), generen, tot de cop, una obra d’enorme sensibilitat i bellesa que, és clar que sí, emociona a cabassos.
(Zeitung és una obra de la companyia Rosas, dirigida per Anne Teresa De Keersmaeker. Amb Bostjan Antoncic, Tale Doiven, Fumiyo Ikeda, Cynthia Loemij, Mark Lorimer, Moya Michel, Elizaveta Penkóva, Igor Shyshko i Sandy Williams. Mercat de les Flors, del 24 al 27 d’abril.)
