Brindis per Zoé
Et diuen que veuràs una improvisació i tot comença per semblar casual. Al piano, mestre Agustí Fernández; a l’escenografia, pinzell i cordes vocals, Joan Baixas. Secundàriament, Jazz Olave al saxo i Liba Vilavecchia al seu cos.
O sigui que Joan Baixas anuncia que farà un mà a mà amb el pianista, brinda amb ell (”per la vida”: una bonica manera d’invocar l’energia que busquen per improvisar), dedica l’obra a una noia de qui, diu, ens parlarà després, i comença l’acció:
Acte primer: Baixas pinta una gran tela, Fernández el segueix amb el piano.
Acte segon: un ball de papers de diari. Fernández i Olave, ho musiquen.
Acte tercer: una llanterna projecta llums i ombres damunt una tela. Fernández, al piano.
Acte quart: un conte. Fernández, molt suaument, al piano.
Doncs bé, la tela, el ball de papers, la llanterna i el conte, al final es descobreix que formen part d’una mateixa història. I calia que aquesta història s’expliqués així, com qui no sap de què va i a través d’un alt grau d’improvisació, que és invocar la recerca d’una forma, que és assumir el caos, perquè precisament és la història de la pèrdua d’una forma: la història d’una noia absorvida pel caos. Caram, tot lliga: és simple, és dolç, és bonic.
(Brindis per Zoé és una obra de Joan Baixas i Agustí Fernández amb la col·laboració de Jazz Olave i Liba Vilavecchia. Teatre Lliure, del 24 d’abril al 2 de maig.)
