FASE, Four movements to the music of Steve Reich
Es treu els mocs amb la mà. Al bell mig d’un bucle, centre de totes les mirades, la gran Keersmaeker modifica un gest per treure’s els mocs. ¡Doncs vull aplaudir! I és que Keersmaeker és la reina. És la reina i aquest fantàstic gest dels mocs ho demostra perquè importa un rave, que modifiqui el gest: tot era absoluta compenetració amb la música minimalista i amb la seva partenaire i va i la reina modifica un gest amb la mà tonta (la bona era l’altra, que duia l’energia cap amunt) i no passa res, absolutament res: l’energia passa d’aquí cap allà, aquest gest du a l’altre, on està la boleta, que te la giro, que t’ho repeteixo, que mira que bé em surt, i hop.
Una altra cosa són aquests “hop” finals: em fascina com acaba cadascuna de les quatre fases en què està dividida l’obra: tornaria a veure-la només per fixar-me en aquests instants. Em fascinen perquè tanquen un bucle que semblava impossible de tancar, tanquen una energia que durava i es regenerava i passava d’aquí cap allà fins al mareig. I de cop sembla que se sent un “merda” i ja està: Keersmaeker acaba amb un gest de ràbia, de contenció, d’energia que s’amuntega… i foscor.
Apunt de crònica social: és la primera vegada que veig a tot el respectable sortir amb cara de felicitat -que bonic-. I, precisament avui, em sorprèn, perquè la música de Steve Reich és d’allò més taladrín (minimalisme sense concessions) i la coreografia, freda i repetitiva, és dura de rosegar. Però passa que, mèrit en sincronitzar-se a part, la Keersmaeker és una ballarina excepcional, grandiosa, que clava i allarga miraculosament cada gest i, fins i tot, com a cirereta final, resulta que li sobra temps per vacil·lar.
(Fase, four movementes to the music of Steve Reich és una obra d’Anne Teresa De Keersmaeker, ballada por ella mateixa i Tale Dolven. Mercat de les Flors, 29 i 30 d’abril.)
