El caso del espectador
Aquesta noia és com don Palomo: allò de yo me lo guiso, yo me lo como. I veure algú sense cap mena de complexe, totalment entregat al seu aire, fent el sonat amb les seves joguines, és tremendament divertit.
Aquí, a partir dels títols d’unes novel·les policíaques molt cutres, la noia en qüestió construeix uns sofisticats crims de nines barbies, plens de detalls minúsculs escampats per la sala que es van descobrint a mesura que són filmats. La combinació de sorollets fets amb la boca per ella, amb diàlegs impossibles i petites descobertes escabroses, és delirant.
A més, l’estètica casolana de fils de nylon, cel·lo i cartolines, crea un ambient de joc que fa que tot sigui acceptat com a tal: l’obra va de divertiment i com a divertiment funciona fantàsticament. Però no hi busquem tres peus al gat (el programa de mà avisa d’una reflexió sobre el llenguatge coreogràfic, cinematogràfic, teatral, el qüestionament dels rols adquirits com a espectador, les convencions del cinema i del teatre i etc i uf), que se’ns espatllaria la gràcia: no cal.
(El caso del espectador és una obra de María Jerez. Teatre Lliure, 1, 2 i 3 de maig.)
