El año de Ricardo
En un número de Transversal sobre les noves generacions teatrals, Roger Bernat venia a profetitzar que algú, algun dia, faria un teatre que naixés de la realitat més rabiosa, però que no seria cap dels allà reunits. Avui, any 2008, veient Angelica Lidell, el primer que em passa pel cap és “uah, és l’Escollida”.
És l’Escollida perquè Liddel ha escrit un text bestial i intel·ligent, perquè el serveix amb una dicció visceral que segueix molt més les lleis del cos (aire, ofec, irritació) que no pas les lleis de la retòrica, perquè s’endinsa en tot de rituals estranys que escapen a la raó, perquè lluita amb cada part del seu cos i explota les seves necessitats, i és l’Escollida perquè disposa del temps com vol. Total, que Lidell compleix el manual del bon artaudià, i això enlluerna: és, diuen, la promesa teatral del moment.
Però, a mesura que l’espectacle avança, va caient la capa més brillant del vernís: a l’actor que la secunda se li desinfla la presència (està catxes i espanta, però recita fatal i es mou molt limitadament), la prescindible veu en off transforma l’ambició en pretensió sentimental; els moviments descontrolats, de tan recorrents, es tornen un comodí insignificant; l’escenografia es revela més cutre que no pas fosca i, sobretot, al conjunt li sobra Artaud i li falta o distància o veracitat.
Queda, però, un text excepcional (el vull, el necessito, l’he de copiar, l’he d’aprendre) i l’esperança de que això serà, un dia, una bomba.
(El año de Ricardo és una obra d’Angélica Liddel amb ella mateixa i Gumersindo Puche -de debò es diu Gumersindo?-. Teatre Lliure, 2 i 3 de maig.)
