El llac dels cignes
Al món hi ha tres tipus de persones: els qui tenim un sol òs a l’esquena, que ens complica segons quins gestos i treballs, els qui tenen una columna vertebral articulada, i després hi ha gent com la Viengsay Valdés, que no té columna vertebral sinó només carn damunt carn, amb un múscul que tensa i destensa a voluntat. Hop: sóc un cigne que decau, hop: sóc un cigne que es tensa, hop: sóc un cigne que surt disparat. Quin tros de ballarina.
El tema masculí és més complicat. En El llac dels cignes, els barons estan bastant reduits a fer de simples portadors de les dames, amb la qual cosa part de la gràcia està en veure què tal duen la seva dignitat sense quedar anul·lats. I amb aquestes que aquí tenim l’Elier Bourzac: mentre que la resta de ballarins simplement compleixen amb els acompanyaments, en plan “el que tu diguis, carinyo”, Bourzac està enamorat de servir a les dames: els seus passos són pura receptivitat i entrega: espera els gestos, els segueix, els ajuda, els disfruta, crea química allà on està.
Però hi ha un tema que m’intriga especialment, en aquesta versió d’Alícia Alonso: a veure, ¿qui està enamorat de qui? És a dir: els pares de Sígfrid el volen casar i li organitzen un ball ple de noies. En Sígfrid s’atabala, surt a passejar i va i coneix a una dona-cigne (la que no té columna vertebral). A partir d’aquí, per com balla en Sígfrid (piruetes i bobades adolescents), està clar que ha perdut el nord i se’ns ha enamorat de la dona-cigne. Pero, i ella? Mmm, per com balla, resulta que se’ns ha tornat més reflexiva, més madura. Possible tesi d’Alícia Alonso: l’amor torna tontorrons als homes, madures a les dones. El següent pas de la dona-cigne, després de la maduresa, és directament la desesperació… Vaja.
Després hi ha el cigne dolent, interpretat per la mateixa Valdés: recoi, quin cigne més pervers: quin mal rotllo donen els seus braços, els seus passos, el seu coll. Però, oh sorpresa, resulta que balla amb en Sígfrid i… s’enamora! El seu ball es torna tontorró, una mica boig, despreocupat, perd la maldat (desenvolupar: l’amor i el bé estan relacionats? Alícia Alonso és platònica?). Però no, el cigne dolent és doblement dolent: ha enganyat al tonto d’en Sígfrid i, bravo, ha enganyat convincentment a nós, ja que, un cop aconseguit l’objectiu, reneix amb força la seva gestualitat agressiva. Quin tros de ballarina, la Valdés…
Anotació final: arribo a casa, arrastrant el meu trist cos pesat. Busco per internet la vida i miracles d’aquests ballarins i trobo que, en altres llocs, el Ballet Nacional de Cuba prescindeix de l’escenografia infantil amb què se’ns ha presentat aquí. Per què? M’anoto investigar què carai funciona a Espanya, per treure conclusions sociològiques, i m’arrossego cap a rentar-me les dents, tararejant Txaikovsky.
(El llac dels cignes, de Marius Petipa i Lev Ivánov, amb música de Txaikovsky, es pot veure al Teatre Tívoli, en una versió d’Alícia Alonso amb el Ballet Nacional de Cuba, del 7 al 18 de maig.)
