BSCTX: López Espinosa & Matxalen Bilbao
Estic més content que un xínxol perquè al sortir de l’obra m’han regalat una bosseta plena de productes. M’encanten les bosses sorpresa plenes de productes. Aquesta es deia Golden Bag i incloïa una ració de tonyina Isabel amb la seva salsa (escalfar 30 segons), un brick petit de soja Asturiana (una sana decisió), una compresa Tena Lady (tan natural como tu ets), la participació a un sorteig Glennfiddich amb la contrasenya MSj126FKY, un descompte de 30 cèntims pels formatges Balance (el sabor de l’equilibri) i un cupó d’1 euro pels cereals Kellogg’s Optivitia (també disponibles en pràctiques barretes). Però bé, l’interessant aquí de tot això és per què carai és interessant. És a dir, per què uns cerebrins en el seu despatx han pensat que seria una excel·lent idea regalar la Golden Bag als quatre gats del cicle de dansa BCSTX, en comptes de regalar-ho als passejants anònims, als jubilats o als universitaris. Analitzem els productes de la bosseta i obtindrem gratis el nostre perfil als ulls del món.
En fi, retrocedim al temps pre-Golden Bag: cicle BCSTX 2008, un cicle dedicat als joves creadors de dansa.
En primer lloc, Roser López Espinosa, amb Cóncau, II, inspirat en les escultures de Pablo Gargallo. Doncs molt bé: la coreografia ataca directament les possibilitats del cos i el contempla com si d’un material moldejable es tractés, amb els seus eixos, les seves zones modificables i les seves tensions: Roser López juga amb el tors, les mans, la cabellera i un gest du a l’altre de manera natural, buscant la dinàmica de l’escultura: la freda formalitat de l’obra funciona i, al llarg de mitja hora, el seu cos va essent experimentat, fixant-se i remoldejant-se amb fluïdesa, una vegada rere una altra, fins a convertir-se, és clar, en una escultura amb el seu cartellet. A tot plegat només m’hi grinyola l’ús dels ulls: Roser López mira constantment el seu cos, interrogant-lo com un mag mira les seves mans: sabent la trampa però aparentant sorpresa. I no cola: és obvi que no hi ha tal tipus de sorpresa, de manera que la mirada sembla que et vulgui vendre la moto, pautar el que has de pensar. Bé, no calia: l’obra en sí ja té el seu suc.
Segona obra del dia: Haiku4, de Matxalen Bilbao, anunciada per 4 intèrprets dels quals només n’he vist tres. Si un fos més àgil mentalment i no es distraiés amb la Golden Bag, hauria preguntat què ha passat amb la quarta (preocupats: telèfon del Tantarantana: 93.331.70.22). A veure, Haiku4: tres ballarines solitàries que topen i subsisteixen en un espai. De les tres, en descarto sense contemplacions una, felicito delicadament a l’altra i lloo a la tercera (”oh, tercera, sou lloada”) que, per com balla de bé, dedueixo que es dirà Matxalen Bilbao o quasi. La coreografia és el de menys: aquí, el potent és ella: quin caràcter i quina firmesa. És lleig, però m’encanta veure juntes una bona ballarina amb una no tan bona, fent el mateix: surten xispes i no paro de pensar ho veus, fixa’t quin control, ho veus, quina netedat, quina elegància. I amb aquestes coses en ment, aplaudeixo.
(La Golden Bag es pot adquirir en el cicle BCSTX. Per l’ocasió, s’ha comptat amb l’actuació de Roser López Espinosa i la companyia de Matxalen Bilbao, integrada per Bego Greco, Maria Martín, Pilar Andrés i Matxalen Bilbao -de las quals se n’han d’escollir tres-. Teatre Tantarantana, 20 i 21 de maig.)
