Complicite, A disappearing number
Terrassa del Teatre Lliure, 19h: vinc de fer unes tapes al Quimet i no hi ha manera d’entendre el programa de mà: tu saps què explica? És el vi? Ja veuràs, llegeix això. Res, res: decidim que està mal escrit. I comença l’obra:
sí, no era el vi: l’argument no només és enrabassat -res a objectar- sinó que és un pal tremendo: trascendentalitat new-age del tipus oh, que fort, que l’espai/temps no existeix i que tot són matemàtiques: observa-ho aquí i observa-ho aquí i observa-ho aquí i observa-ho allà i observa-ho aquí i observa-ho aquí i quin pal, redéu: si fan una suma matemàtico-poètica més, mato algú.
Ara bé: l’escenografia és per caure de cul i això compensa i eleva tota la resta, perquè el seu pes en l’obra és crucial: molt lluny de ser un sossaina teló de fons, s’erigeix en el motor de la història: crea espais, barreja els temps, obre dimensions, intercanvia personatges, desperta sorpreses, provoca emocions. Tot plegat, a través d’un munt de projeccions sobre un munt de suports diferents, la construcció i desaparició d’infinitat d’espais en un obrir i tancar d’ulls, un alt contingut informatiu de tot el material utilitzat, i molta netedat, precisió, simplicitat, coordinació i un bon gust exquisit.
(A disappearing number és una obra del grup Complicite, dirigida per Simon McBurney amb disseny de Michael Levine. Teatre Lliure, del 17 al 20 de juliol. Foto de Robbie Jack.)
Doncs a mi el text de l’obra em va agradar força també. Potser sigui que jo ja havia llegit l’obra de Hardy A mathematician’s apology i ja sabia per on anirien els trets.
Ara bé, estic amb tu. L’escenogarfia, vestuari, caracteritzacions etc. son genials. El Hardy que apareix a la obra és gairebé una fotocòpia del Hardy real (va morir el 1947). I les pisarres … En fi, genial.
Ferran
Juliol 21, 2008 a 6:22 pm
Senyor Ferran, quina alegria!!! Algú que ha vist l’obra de què parlo! Ah, on és el cava?! Anem a matar el tocino més gras (o era un vedell? Sí, un vedell: Lc 15, 23-24, ja ja!)!
Cert, el text no deixava indiferent: o amor o tedi… bé, jo estava entre els segons…
Però vaja, visualment allò era una festa! Que bé, que bé!
Ei, el que sí que tinc ganes és de llegir el llibre d’aquest tal Hardy: un clàssic, pel que sembla…
sr 1
Juliol 21, 2008 a 8:30 pm
Hahahaha. Ni estava mort i he tornat a la vida, ni perdut i he estat trobat.
Jo crec que és un llibre que cal llegir. Hi ha una traducció al castellà recent (6 o 7 anys) publicada per Nívola, però no en tinc la referència. Però es pot llegir força be en anglés. Hardy escribia molt be.
Jo també havia fet un post sobre la obra, perque jo també em vaig enamorar del text.
Ferran
Juliol 22, 2008 a 7:50 am