http://www.loinestable.com

http://www.descord.com

i això és tot.

Com qui tanca els ulls i no recorda a quin sofà de quina casa de quin país es troba, així els personatges d’aquesta obra. Sembla que estan en un aeroport, és clarament la sala d’espera d’un aeroport, però el plafó que penja del sostre no anuncia vols, mai no anuncia vols, sinó “truca a casa” o “sones perdut”.

Els personatges, aleshores, passen el temps, o el temps els passa, que deia Cernuda, doncs en el fons aquest transitar és la vida, dirà l’obra: tant és a quin sofà et despertis demà: el món es redueix al teu cos.

Què fer, aleshores? Opció u: ballar. És el que fa la xina quan diu que ella és ballarina i els altres li demanen que balli: ella, mig contenta de saber que és mona ballant, balla: i és mona, és moníssima. I moníssim és el senyor que fa de partenaire improvisat: ui, com s’agafa a una ballarina, sembla que digui, i fan un pas a dos divertidíssim: ella que aixeca la cama, ell que s’ajup per no rebre una patada; ella que gira, ell que gira emocionat i amb molta classe al seu voltant.

Opció dos: esperar, confiar, resignar-se, dormir: i una noia dorm fins que es torna tova de tant dormir i ofereix un somni preciós de deesa índia a quatre mans.

Opció tres: tornar-se histèric, cridar, tornar-se boig, trucar a casa: aquest és el personatge d’Eulàlia Ayguadé. Aquí, una menció especial (oé, orgull patri): està tremebunda, la srta Ayguadé, que amb la seva menudesa es converteix en un huracà que salta, es retorça, es llança per tot arreu: impressionant de dalt a baix.

Coreogràficament, tot plegat es tradueix en una estilització dels gestos quotidians, molt ben introduits, alhora que van saltant tot de solos molt personals, molt creatius però -i aquí hi ha la maestria- gens exagerats sinó discrets, elegants: Akram Khan, ja se sabia, és bo.

De tota manera, a estones, l’argument fluixeja una mica en tant que sembla un encadenat sense massa solta, fins al punt que arribes a desitjar que es deixin d’excuses argumentals i ballin més: balleu, balleu, que sou molt bons! Però arriba el final i, sorpresa, la histèrica no era tan histèrica i el plafó autista no era tan autista: s’escolten mútuament: oh, que ben lligat queda tot, que bonic.

(Bahok és una obra d’Akram Khan, amb dramatúrgia de Guy Cools. Amb Eulàlia Ayguadé Farro, Young Jin Kim, Meng Ning Ning, Andrej Petrovic, Saju Wang Yitong, Shanell Winlock i Zhang Zhenxin. Mercat de les Flors, 17 de setembre.)

Enorme. Immens. Entoma adjectiu: genial. Han passat 30 anys des de que Pina Bausch va crear el Cafè Müller i 33 des de La consagració de la primavera: avui, no és que s’aguantin amb dignitat, és que la majoria d’obres comparades amb aquestes són pura morralla.

“Morralla”, quina paraula més xula m’ha sortit.

Bla… bla… bla… i els videos:

Cafè Müller

La Consagració de la Primavera

(Cafè Müller i La consagració de la primavera són dues obres de Pina Bausch, amb Ruth Amarante, Pablo Aran Gimeno, Rainer Behr, Andrey Berezin, Damiano Ottavio Bigi, Stephan Brinkmann, Clémentine Deluy, Silvia Farias, Chrystel Guillebeaud, Ditta Miranda Jasjfi, Nayoung Kim, Daphnis Kokkinos, Eddie Martinez, Bernd-Uwe Marszan, Thusnelda Mercy, Cristiana Morganti, Jorge Puerta Armenta, Franko Schmidt, Azusa Seyama, Shantala Shivalingappa, Julie Anne Stanzak, Michael Strecker, Fernando Suels Mendoza, Kenji Takagi, Aida Vainieri, Anna Wehsarg. Liceu, 10 de setembre.)

Un espera que els grans mites sempre el sorprenguin: els imagines així i a l’hora de la veritat són aixà: déu passar amb quasi tots, però no pas amb Pina Bausch, ui no. Això vaig pensant al sortir del Liceu, on mrs Pina acaba de celebrar una roda de premsa.
Deixo enrere la Rambla, el carrer Hospital i arribo a la conclusió que aquesta coincidència entre imaginat i real passa perquè el meu imaginari ha nascut ni més ni menys que d’ella: exagerem poc si diem que Pina Bausch és la dansa. No hi ha sorpresa al veure-la, passem a la devoció:

Vestit negre, mocador blau, ulls blaus. Cabell llarg, gris, primíssima. Els ulls blaus em miren un moment: “hola, senyora Bausch”, penso. La primera imatge que em vé al cap és un dibuix de Quentin Blake: aquesta senyora tan elegant i amb els ulls tan vius, surt d’un conte de Roald Dahl, em dic. Immediatament, també penso en les escultures fràgils i decidides de Giacommeti. Aleshores, Pina abaixa els ulls i es posa a parlar: la seva veu és greu i suau.

“El meu company durant molts anys va morir el 1980″, diu. “Ell no només s’encarregava de l’escenografia sinó també de col·locar les cadires a l’escenari”: les cadires del Cafè Müller, que acaben totes per terra a cop de cossos. Diu: “Vam tardar només 14 dies per fer el Cafè Müller. I no estava previst que jo ballés. Els meus companys em van dir: si no surts a ballar, no hi ha obra”. Diu: “Al principi, estava molt espantada de fer de coreògrafa; per això vaig començar a planificar molt. Però després, a l’estudi, van començar a passar moltes coses noves. Actualment, quan comencem una obra, no tenim res: ni la música, ni la història, ni l’espai… Però ens tenim a nosaltres, tenim l’amor”.

Després, algú pregunta què va passar amb els plans de fer una obra inspirada en Barcelona: “Sí, teníem un pla”, diu ella, “cap a l’any 90. Però amb les olimpiades es van acabar tots els fons culturals…”.

Un altre: “Com afrontes la teva intervenció, físicament?”. Ella riu: “Amb un encostipat, ara mateix. I em canso una mica, però com tothom. També estic una mica nerviosa: no acostumo a pujar gaire a un escenari”.

Quan li demanen que faci una pausa per poder traduir tota la muntanya de coses que ha dit, es posa les mans al cap i es disculpa rient. Els fotògrafs es llancen a caçar l’instant i Pina no s’immuta: el seu riure és petit, els seus gestos són presumits. 

Al final, interromp al presentador i afegeix el seu agraiment: “Tot el que m’ha passat ha estat meravellós”. 

A partir del dimecres, el Cafè Müller i la Consagració de la Primavera, al Liceu.

(Photo from AP Photo by FRANK AUGSTEIN  – Nov. 10, 2007 in Kyoto, Japan.)

Per fer els deures al teatre, jo sóc dels que va amb llibreta. Bé, si estic rodejat de moderniquis em fa vergonya i no la trec; però al Liceu m’imagino que em dóna un aire aristocràtic, de manera que l’obro amb elegància i anoto tot el que em peta: tal i tal i tal. Doncs bé, aquest cop, poc aristocràtic he estat jo, que no he escrit gairebé res: gairebé res he vist on clavar queixalada.

En escena, el Balé da Cidade de São Paulo amb tres coreografies. La primera, Dualidade@br del portugés Gagik Ismailian: música de fados i saudade a l’ambient, per uns ballarins que surten de platea i s’escampen per l’escenari: l’omplen de vaivens (anoto: el vaivé tradueix de meravella la saudade en dansa), compulsions i alentiments diversos fins que, arribat un punt, els ballarins cobren color, i tot s’accelera i repeteix en una afirmació de presència que arrenca més d’un aplaudiment. Sí, ballen bé, són ràpids i els moviments respiren. Però no passa d’aquí perquè el ball no porta gaire discurs: no veig què du als cossos a evolucionar de tal manera o tal altra. Més aviat, tot el catàleg mig folklòric de música i moviments queda en un intent de recollir diferents senyes d’identitat amb les que articular, algun dia, un llenguatge coreogràfic propi.

El següent número venia carregat d’expectació: és l’estrena de Canela Fina, de Cayetano Soto, fill pròdig de Barcelona. I la sensació és la mateixa: hi ha alguna idea eficaç (em quedo amb el rapte de les ballarines: no te n’adones, que entra un tipus corrent i se les endú sense més ni més: desconcerta, m’agrada), hi ha força coherència estètica, però el discurs encara està verd: els gestos estan més esbossats que no pas desenvolupats (amb la qual cosa s’assemblen a altres mil gestos i l’obra sona a déjà vu) i la seva concatenació és més simbòlica que no pas lògica (amb la qual cosa l’argument sembla arbitrari i perd interès). Per exemple, en un moment determinat, un ballarí comença a tremolar: per tal com això es resol i s’oblida, sembla que els tremolors no eren pas tan greus: no naixien d’un discurs corporal sinó d’una idea aïllada del coreògraf. Però temps al temps…

Per acabar, Perpetuum, de l’interessant (vegeu Youtubes ara mateix) Ohad Naharin, una obra que en el seu moment va ballar la CND. Doncs vaja: al seu favor, té el dubte que dóna el pas del temps: la coreografia és de l’any 1992 i, des d’aleshores, potser el nostre esperit burleta, crític i transgressor ha canviat una mica, perquè la veritat és que la burla que fa de la música de Strauus no té la més mínima gràcia, ni el joc de lleugeresa-seriositat aporta massa de valor.

Inconsistències coreogràfiques a part, queda una companyia bastant sòlida, amb un nivell tècnic destacable, amplitud de mires i una prometedora obertura a l’experimentació.

(El Balé da Cidade de São Paulo, sota direcció artística de Mònica Mion, ha presentat “Dualidade@br” de Gagik Ismailian, “Canela Fina” de Cayetano Soto, i “Perpetuum” de Ohad Naharin. Amb Roberto Botta, Marisa Bucoff, Fernanda Bueno, Jefferson Damasceno, Yasser Diaz, Cleber Fantinatti, Fabiana Fornes, Carolina Franco, Kenia Genaro, Tutto Gomes, Willy Helm, Erika Ishimaru, Líris do Lago, Ditto Leite, Robson Lourenço, Jaruan Miguez, Leonardo Polato, Dilena Reis, Fernando Rocha, Alex Soares, Melissa Soares, Andrea Thomioka, Wagner Varela, Gleidson Vigne i Paula Zonzini. Gran Teatre del Liceu, 3 de setembre de 2008.)