Lanònima Imperial & Cia. Fernando Hurtado

Barreja de vestuaris, sons, materials, objectes, colors, formes, tecnologia… estem davant el típic paisatge post-apocalíptic amb el que tots somiem. Al mig d’això, trobem els ballarins afectats profundament pel context (¿coreografia conductista?): estan agressius, estan farts, estan fràgils, estan histriònics, estan cansats.
La qüestió és si quan ells estan agressius transmeten agressivitat, si la seva alegria transmet alegria i si la seva fragilitat transmet fragilitat. Doncs a estones, cosa suficient per mantenir l’interès durant tota l’obra: enmig del caos imposat per l’apocalipsi, brillen algunes bones idees.

Escènicament, és interessant com el paisatge es fa més i més inquietant: els llums blaus s’inflen i es desinflen com pulmons, apareixen cares en els quadres paisatgístics i l’espai es desborda en un rerefons que, per un efecte simètric, incorpora la mirada del públic com a part del seu món: és tètric, m’agrada.

Pel que fa a la coreografia, es mou en el terreny de l’excés: és ambiciosa i és variada, cosa que per un costat permet plasmar el caos en tots els seus registres però, per l’altre, posa massa en evidència certes flaqueses: s’ha de ser excepcionalment bo i complet (doncs aquí hi ha gent sorprenentment àgil, sí, però poc precisa, etc) per fer segons quins salts i se n’ha de ser, també, per controlar tal quantitat d’idees i que el descontrol no es descontroli. De tota manera, en la mesura que una escena presenta als ballarins burlant-se del ball, l’obra treu força de les debilitats i els seus personatges es converteixen en una afirmació de xuleria i vitalitat.

(De los afectos és una obra de Lanònima Imperial i la Cía. de Danza Fernando Hurtado, dirigida por Juan Carlos García i Fernando Hurtado. Amb Inmaculada Asensio, Olga Clavel, Fernando Hurtado, Vanessa López, Miryam Mariblanca, Yester Mulens, Amparo Novas i Irene Vásquez.)