Sasha Waltz

De com fer el Dido & Aeneas, de Purcell.

 

Si m’haguessin encarregat a mi coregrafiar el Dido&Aeneas, l’òpera barroca de Purcell, hauria fet un dramón (cutre) amb totes les de la llei, perquè el llibret té tela: ai, Aeneas, com t’estimo; ai, Dido, que me n’he d’anar; ai, Aeneas, doncs ves-te’n; ai, no em diguis això; ai, ai, deixa’m, que em suïcido en el meu famós lament. De manera que, abans d’entrar a veure la proposta de Sasha Waltz, ja espero que em surti l’emoció per tots els porus. Doncs no: Sasha Waltz renuncia al culebrot i sorprèn amb una lectura fascinantment continguda.

Traiem-nos de sobre les obvietats: ballen bé (els moviments són bastant bàsics però estan executats amb extrema netedat), l’escenografia és brillant, l’ús de l’espai és magistral, excepcional, la il·luminació està plena de matisos i l’orquestra i cantants són un primor.

Vale, ara clavem queixalada: què pretén Sasha Waltz: per què la seva proposta és tan continguda.

Resposta òbvia: per distanciar-nos de la sensibleria. De manera que s’obre una altra porta: l’important de Dido&Aeneas potser no és emocionar-nos amb la història d’amor sinó senzillament observar-la amb un altre propòsit: descobrir per què punyetes els homes actuem sempre tan malament. I així, l’obra comença amb l’espectacular aquari que separa dos nivells: el dels déus i el dels homes. I els homes, encara que es moguin de manera lletja dins l’aigua (llegeixi’s caverna, Edèn, ventre matern o inconsciència), són feliços. Però aviat l’aquari es buida i se’ns acaba la festa: ja no hi ha dos espais, estem sols, sense els déus: ens movem amb dificultat però aconseguim majors proeses i -aquí, el terrible- prenem consciència i se’ns desdobla l’ànima (primer en cantants i ballarins, i després, quan els personatges es posen en fila, fins l’infinit). Només la mort suposarà la caiguda d’un vel que permetrà la mirada interior i la pau.

Lo bo és que Sasha Waltz proposa aquesta lectura contemporània sense modificar ni un pèl la història: aquí no hi ha advocats drogadictes ni monges despullades ni trames paral·leles: això seu no és agafar el passat per impactar als homes del present, sinó agafar el públic del present i mostrar-li el que contenia el passat: d’això parlaven els grecs, Virgili i Purcell, diu. I ho fa sense pallassades: parlar dels grecs no és disfraçar-se de grec. Per això, l’obra acaba de manera tan exquisida: els personatges no són altra cosa que fantasmes del passat i, els actors, actors que se’n van.

I, el públic, dret.

(Dido&Aeneas és una obra de Sasha Waltz a partir de l’òpera de Henry Purcell, amb direcció musical de  Christopher Moulds. Amb, atenció a la tirallonga, els ballarins Yael Schnell, Michal Mualem, Virgis Puodziunas, Luc Dunberry, Manuel Alfonso Pérez Torres, Rita Aozane Bilibio, Maria Marta Colusi, Charlotte Engelkes, Juan Kruz Diaz de Garaio Esnaola, Xuan Shi, Takako Suzuki, Jirí Bartovanec i Jirí Bartovanec; els cantants Aurore Ugolin, Reuben Willcox, Deborah York, Céline Ricci, Fabrice Mantegna, Eberhard Francesco Lorenz, Michael Bennett, Ulrike Barth, Cécile Kempenaers, Aline Vogt, Susanne Wilsdorf, Edzard Burchards, Uwe Czyborra-Schröder, Dorothee Merkel, Anne-Kristin Zschunke, Klaus-Martin Bresgott, Sebastian Lipp, Markus Schuck, Oliver Uden, Martin Backhaus, Simon J. Berg, Stefan Q. Drexlmeier, Simon Robinson; i els músics Georg Kallweit, Kerstin Erben, Uta Peters, Stephan Mai, Verena Sommer, Albrecht Kühner, Hilke Andresen, Matthias Hummel, Jürgen Groß, Kio Seiler, Rahel Mai, Margherita Bieberbick, Sabine Fehlandt, Johannes Platz, Florian Schulte, Cosima Taubert, Marion Leleu, Inka Doering, James Bush, Sibylle Huntgeburth, Hartwig Groth, Ann Fahrni, Ophira Zakai, Simon Martyn-Ellis, Axel Wolf, Tobias Schade i Peter Bauer. Teatre Nacional de Catalunya, de l’11 al 13 de juliol.)